Segur que a tothom li sona això, segur que alguna vegada la vostra mare us ho ha dit, no? A jo si, moltes vegades. Tot i així, parlar amb desconeguts és una de les coses que més m’agrada fer i, de fet, és una de les que més faig. Deixant de banda gent com la caixera del Caprabo o la cambrera del bar de baix (encara que estiguin molt bones i em fixi en elles, segueixen sent “desconegudes”), em costa molt recordar una setmana o fins i tot un mes on no m’hagi fet amic d’un desconegut.
M’agrada molt anar a voltar tot sol i, si és un lloc que no conec, encara millor. Suposo que això facilita les coses. Quan vas sol i no coneixes res ni ningú és fàcil que la gent t’assalti. De moment he tingut molta sort, puc comptabilitzar uns quants casos memorables i encara no m’he trobat mai amb cap violador/a que es vulgui aprofitar d’un pobre jove innocent i indefens (aquest sóc jo), amb cap lladre ni molt menys amb algú que m’hagi intentat drogar per després vendre els meus òrgans i deixar-me morir tràgicament a la banyera d’un hostal de mala mort a les afores de Barcelona. Ara que hi penso, el cas més espectacular que m’ha passat mai va ser ara fa 4 anys, quan tornava sol de Londres i una tempesta ens va tenir 3 hores retinguts dins l’avió. Vaig començar a parlar amb el tio del costat i resulta que era un dissenyador (“som gay”) de moda de Mallorca. La sorpresa va arribar quan xerrant del que havíem fet per Londres aquells dies, vaig descobrir que era amic íntim d’una noia que també era de Mallorca i jo havia conegut per casualitat a Wimbledon dos dies abans!
Tot això ve perquè dissabte passat vam conèixer un individu que ens pot marcar la vida... ens la pot marcar si ara resulta que ens ha passat l’hepatitis, la mononucleosi, el sida o qualsevol pesta desconeguda només pel fet de beure mate amb la seva palleta. Diga’ns hipocondríacs, però SI, estem cagats!! Al final l’encontre amb l’Àlex (així es diu l’element en qüestió) va acabar com tots: “ei, doneu-me el mail o el telèfon, que estarem en contacte!”. Si, si... un mail més per posar a la col·lecció de gent desconeguda que no penso tornar veure a la vida. Si voleu un dia veniu a casa meva i us mostraré totes les targetes, trossos de paper i tiquets de tren que tinc amb mails i telèfons de gent que no sé ni qui són. Això sí, aquest tipus de trobades accidentals serveixen per fer-ne broma uns quants dies després... y pa muestra un botón! El de la foto és el nostre últim amic, només fa dos dies d’això, encara està fresqueta la cosa. Però és què les nits de borratxera t’ho posen massa fàcil...
M’agrada molt anar a voltar tot sol i, si és un lloc que no conec, encara millor. Suposo que això facilita les coses. Quan vas sol i no coneixes res ni ningú és fàcil que la gent t’assalti. De moment he tingut molta sort, puc comptabilitzar uns quants casos memorables i encara no m’he trobat mai amb cap violador/a que es vulgui aprofitar d’un pobre jove innocent i indefens (aquest sóc jo), amb cap lladre ni molt menys amb algú que m’hagi intentat drogar per després vendre els meus òrgans i deixar-me morir tràgicament a la banyera d’un hostal de mala mort a les afores de Barcelona. Ara que hi penso, el cas més espectacular que m’ha passat mai va ser ara fa 4 anys, quan tornava sol de Londres i una tempesta ens va tenir 3 hores retinguts dins l’avió. Vaig començar a parlar amb el tio del costat i resulta que era un dissenyador (“som gay”) de moda de Mallorca. La sorpresa va arribar quan xerrant del que havíem fet per Londres aquells dies, vaig descobrir que era amic íntim d’una noia que també era de Mallorca i jo havia conegut per casualitat a Wimbledon dos dies abans!
Tot això ve perquè dissabte passat vam conèixer un individu que ens pot marcar la vida... ens la pot marcar si ara resulta que ens ha passat l’hepatitis, la mononucleosi, el sida o qualsevol pesta desconeguda només pel fet de beure mate amb la seva palleta. Diga’ns hipocondríacs, però SI, estem cagats!! Al final l’encontre amb l’Àlex (així es diu l’element en qüestió) va acabar com tots: “ei, doneu-me el mail o el telèfon, que estarem en contacte!”. Si, si... un mail més per posar a la col·lecció de gent desconeguda que no penso tornar veure a la vida. Si voleu un dia veniu a casa meva i us mostraré totes les targetes, trossos de paper i tiquets de tren que tinc amb mails i telèfons de gent que no sé ni qui són. Això sí, aquest tipus de trobades accidentals serveixen per fer-ne broma uns quants dies després... y pa muestra un botón! El de la foto és el nostre últim amic, només fa dos dies d’això, encara està fresqueta la cosa. Però és què les nits de borratxera t’ho posen massa fàcil...
